Les feixes del Prat de ses Monges

Va ser el ventre de Vila, ja que era un espai agrícola que ajudava a l’alimentació de bona part de la població de la ciutat

Our actions, campaigns and projects in images

Les feixes del Prat de ses Monges són un espai que sempre està d’actualitat, unes vegades per qüestions urbanístiques, altres mediambientals, històriques… o simplement per ser un lloc totalment abandonat de les administracions, que no sabenquè fer allí.

Diversos estudiosos han fet treballs ben interessants i documentats, als quals cal acudir per conèixer el valor històric i natural d’aquest indret, que algú va qualificar com el ventre de Vila, ja que era un espai agrícola que ajudava a l’alimentació de bona part de la població de la ciutat. Aquest qualificatiu és una còpia del títol d’una novel·la d’Emile Zola, ‘Le ventre de Paris’ (1873), que situa la trama de l’obra en el mercat central de París, Les Halles, entre fruites, verdures, peixos i carns.

El Prat de ses Monges és una extensió d’aiguamolls que ve delimitada per la platja de Talamanca al sud, la badia del port d’Eivissa a l’oest, el pla de Jesús a tramuntana i les Torres de Jesús a llevant. Antoni Costa Ramon és qui millor ha descrit aquest indret en la seua obra ‘La ciutat i badia d’Eivissa’ (1996). Diu que ocupa 307.000 metres quadrats que es reparteix entre un total de seixanta-una feixes. La xarxa de sèquies tenia una longitud de 14.500 metres. Especifica que les feixes situades més al sud, és a dir, les més properes a la badia d’Eivissa i a la platja de Talamanca, no són tan productives. També apunta que entre les feixes pròpiament dites i l’Illa Plana es troba una gran extensió sense cultivar, que és el terreny de formació geològica més recent i que correspon a l’istme que va unir l’illa Plana amb terra ferma.

Quan Antoni Costa Ramon va escriure aquestes notes, les feixes encara eren un espai intensament aprofitat per a l’agricultura. La seua superfície es troba repartida entre els municipis d’Eivissa i de Santa Eulària des Riu. A aquest últim, que té una extensió més petita, li corresponen les feixes més properes al poble de Jesús. Avui es troba tot greument amenaçat de desaparició per la pressió urbanística i la deixadesa de les diverses administracions.

Cartell anunciant un pla de recuperació de les séquies des Prat de ses Monges, de fa uns anys.
Cartell anunciant un pla de recuperació de les séquies des Prat de ses Monges, de fa uns anys.

Dues notes històriques

Isidor Macabich va publicar dues notes on apareixen les Feixes, tal vegada és la primera referència històrica en llengua romànica que es té. D’un registre de 1396 de l’arquebisbat de Tarragona hi ha una nota referent a un tal Bernat Estrany, que presenta els seus títols de propietat d’una porció de les Feixes. La primera escriptura, que era de l’any 1296 diu que eren conegudes com les feixes de n’Eres, que es trobaven en el proper prat d’Eivissa i que confrontaven, per una part amb la mar i per l’altra, amb la via pública que anava a Santa Eulària. Els altres llindars eren Domingo Roig, de P. Costa i el mateix Bernat Estrany.

El nom de Prat
de ses Monges

 El nom de Prat de ses Monges sembla que té el seu origen en la propietat d’aquesta porció de territori que era del convent de Sant Cristòfol de la ciutat d’Eivissa, regit per les monges canongesses de Sant Agustí. Aquest convent es fundà el 1600 amb tres monges procedents del convent de Santa Margalida de Palma, que vengueren amb la intenció d’instruir en la vida monàstica unes eivissenques que havien mostrat el seu interès per iniciar-se en la vida claustral.
No sabem quan es Prat passa a ser propietat del convent, però hi ha múltiples notes registrals del segle XIX on consta que les feixes tenen un cànon emfitèutic a pagar a les monges. Fins i tot, hi ha feixes que són venudes directament pel Convent, cosa que mostra la seua propietat. Del registre de la Propietat d’Eivissa trobam que el 1846 el prevere Francesc Ravell Tur, administrador de les religioses agustines d’Eivissa, va vendre a Josep Ventura «un tros de terra inculta del Prat de ses Monges, conegut com la feixa número tres, per un valor de 501 reals i 33 morabatins de billó i manté una càrrega de 15 reals de billó anuals per al convent d’agustines d’aquesta ciutat».

Una altra nota del mateix any diu que Ramon Avinyó va presentar els seus títols de propietat d’unes feixes situades a l’horta d’Eivissa, una, confrontava amb un tros del prat del venerable Ramon de Talamanca, mitjançant una séquia, i que antigament havia estat propietat de Pere Martí de Viscarra. L’altra part confrontava amb el prat de Ramon de Talamanca, també mitjançant una séquia i amb un tros de terra del mateix Avinyó.

Via interior

Macabich recorda que l’antic camí de Santa Eulària no passava vora la mar, com ha estat durant segles, sinó que en aquell temps era una via interior del Pla de Vila, que anava a parar vora el Puig d’en Valls. També cal recordar que Ramon de Talamanca fou lloctinent de governació de la Corona d’Aragó (governador) d’Eivissa entre 1397 i 1405. A més de les dues feixes, era també propietari de la cavalleria de l’Alcúdia (avui Puig d’en Valls). Aquest Ramon de Talamanca procedia de la localitat de Talamanca, avui municipi de la comarca del Bages.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix feina com «tros de terra llarguer en el qual se conren cereals, llegums o hortalisses. En les terres muntanyoses o costerudes, les feixes són trossos de terra plans, horitzontals, situats en el coster i limitats per marges o parets que els protegeixen contra les avingudes. La feixa també es el nom d’una mesura agrària que a Olot té 12 quarteres i a Besalú i Banyoles en té setze (equivalents a 1,860 àrees)».

Sòl molt fèrtil

El vocabulari eivissenc-castellà que tanca la ‘Guía del turista’, d’Artur Pérez-Cabrero i Tur, de 1909 i que és el primer estudi de vocabulari del dialecte eivissenc, defineix feixa com «porción de tierra labrantía o de huerta que se riega por filtración». Les feixes del Prat de Vila i del Prat de ses Monges es caracteritzaven per tenir un sòl molt fèrtil, ja que procedia de terres d’al·luvió. Les séquies que les volten eliminen l’excessiva humitat del sòl i permeten, per altra banda, la infiltració de la humitat al subsòl, amb la qual cosa no era necessari regar els cultius. Les séquies que desembocaven a la mar tenien unes comportes en el seu extrem, que en èpoques de sequera es tancaven i així elevaven el nivell de l’aigua que corria per les séquies. Per contra, també es tancaven en moments de mar alta, per tal d’evitar la intrusió d’aigua marina.

Les intervencions urbanístiques dels últims decennis, com la construcció del Passeig Marítim, les noves construccions turístiques de la platja de Talamanca, l’obertura de la nova carretera de ses Figueres… han canviat molt la configuració que havien tengut al llarg del temps i han tancat les sortides de les aigües cap a la mar. Un altre fet que ha ajudat molt a canviar la fisonomia del lloc és l’abandonament de l’activitat agrària en aquesta zona, la deixadesa s’inicià a finals dels anys seixanta i avui ha arribat a l’abandó total. La manca de pluges ha fet que el nivell freàtic baixàs molt i ara no hi ha aportacions d’aigua dolça procedent principalment de la Séquia Llavanera, del torrent des Fornàs i d’altres.