Escola. Nens durant una classe de gimnàstica a la plaça de l’Ajuntament. IES Santa Maria
Nens durant una classe de gimnàstica a la plaça de l’Ajuntament. IES Santa Maria

Diuen que és impossible evocar el passat sense caure en la nostàlgia. Però avui, en plena època de l’espectacle i la diversió amb què es disfressen la desigualtat, l’egoisme i la injustícia, per als que durant molts anys han exercit de mestres no tot són mals records, enderrocs, derrotes o il·lusions trencades allò que troben en la nostàlgia. Perquè la seva memòria conserva com un tresor moments esplèndids, feliços i satisfactoris que poden tornar a reviure al bell mig dels avatars, la lluita i els conflictes que han hagut de vèncer. La nostàlgia esdevé aleshores un valor que s’apropa a la complaença, i sovint acostumen a posar-la al mateix nivell i a qualificar del mateix ordre que la èpica.

L’any 2018, tan abundós en efemèrides que cal recordar, també els mestres d’escola de les illes que acabaren els estudis de magisteri l’any 1968 celebraren el mig segle de llicenciatura amb una trobada a Palma el passat mes de maig. Homes i dones que van haver d’estudiar separats per raons d’ideologia de sexe, nascuts i criats en el franquisme, es trobaren altra vegada per compartir anècdotes i experiències d’una professió que va marcar la seva existència, convertida en autèntica vocació de servir a la societat des del principi i fermament compromesos en la tasca de millorar l’educació dels infants.

fins la dècada dels setanta no hi va haver un pla digne de construcció de nous col·legis

Son els mateixos mestres que, de petits, aprengueren a llegir i escriure en una pissarra minúscula que, per espant i tristesa seva, es trencava amb el més petit colp al terra. Anaven a l’escola, de les monges i les flors a Maria, amb el cor en un puny i una llesca de pa amb oli embolicat en un paper. Allí els castigaven a romandre de genolls a un racó i els amenaçaven amb el foc etern de l’infern, a la més petita falta.

Anys més tard es prepararen pel difícil art d’ensenyar en una Escola de Magisteri Nacional, carregada d’ideologia reaccionària, amb una majoria de professors còmodament instal·lats en la rutina, alguns molt autoritaris i d’altres freqüentment desmotivats. Allí aprengueren en llibres enciclopèdics i inútils que substituïren, just després de la Guerra Civil, als d’aquella avantguarda pedagògica i didàctica que va suposar la Institució Lliure de l’Ensenyança.

Classe pràctica de cuina a l’institut Santa Maria. IES Santa Maria
Classe pràctica de cuina a l’institut Santa Maria. IES Santa Maria

La preparació dels mestres

En conseqüència, després d’acabar la carrera, al marge dels estudis oficials, van haver d’estudiar i aprendre el que havia estat tot el moviment de renovació de l’escola duta a terme per la II República, de Maria Montessori a Jean Piaget, de Paulo Freire a Celestin Freinet i Rosa Sensat. Llegir en publicacions que molt poques editorials posaven al seu abast, i dur a la pràctica més o menys d’amagat, alguns dels principis que havien situat l’escola espanyola entre les més avançades del món. Aprendre tot allò que fou suprimit per decret, al mateix temps que s’esborrava la memòria de la multitud de mestres, represaliats o afusellats, per haver-se sentit profundament compromesos en la lluita contra la incultura generalitzada del seu temps. Molt d’ells substituïts a corre-cuita a les nostres escoles, per suboficials de l’exèrcit franquista sense cap noció de pedagogia, de psicologia, ni cap noció de didàctica que no fos ‘la lletra amb sang entra’.

«Si els nens no caben al terra els haurem de penjar al sostre», advertí l’inspector

Els mestres que s’han anat jubilant aquests darrers vint anys, han hagut d’exercir adscrits, durant molts d’anys, a les mateixes escoles que es crearen a tota Eivissa a la primera meitat dels anys trenta. Després, fins ben entrada la dècada dels setanta, no hi va haver un pla de construcció de nous col·legis digne de tal nom. S’habilitaven garatges, magatzems, pisos i el que fes falta, per a ensenyar com poguessin a grups heterogenis que moltes vegades superaven els cinquanta alumnes per classe. Es tractava, per tots els mitjans possibles de vendre, davant del món que començava a visitar-nos, la idea que l’escolarització general de tots els infants en edat d’aprendre era una realitat a tota Espanya.

Tota la vida recordaré aquella frase: «Si els nens no caben al terra els haurem de penjar al sostre», amb què m’advertí el senyor Sunyer, inspector d’educació en Cap, que l’any 1970 vaig rebre per primera vegada al Colegio José Antonio (Graduada) de Vila. Ho digué tot d’una que em vaig queixar de l’absoluta massificació dels infants, i just abans de sortir com esperitat a causa del guirigall de la classe.

Antiga escola de Sa Graduada, ja derruïda. Vicent Marí
Antiga escola de Sa Graduada, ja derruïda. Vicent Marí

Lliurats a la bona voluntat i al propi afany d’experimentar i d’aprendre, els mestres en lloc de defallir i caure en la rutina s’organitzaven i cercaven pertot arreu, per tal d’adquirir pel seu compte una formació complementària, d’acord amb les necessitats del moment: a les escoles autogestionades d’estiu, en els llibres que arribaven de l’estranger, convidant a especialistes, posant en comú experiències i en revistes com Quaderns de Pedagogia. Podien d’aquesta manera d’elaborar materials idonis, estimular l’interès dels alumnes i aplicar noves tècniques d’ensenyament que, a partir d’aquella llibertat pròpia del moment, eren de la seva exclusiva responsabilitat.

Llet en pols dels EE UU

Podríem dir d’aquella escola, que havia canviat el pa amb oli de l’esmorzar dels que havien estat infants als anys quaranta per la llet en pols i el formatge pasteuritzat, «donated by the people of the United States of America», al principi dels anys setanta. Lliurada a ella mateixa, avançava a les palpentes en matèria de pedagogia. Tot el demés, a nivell oficial, seguia igual que trenta anys abans.

Per assolir una millora significativa de l’ensenyament, s’hagué d’esperar l’aplicació de la Llei de reforma del ministre valencià Josep Lluís Villar Palasí. Aquesta esdevingué possible quan el govern de tecnòcrates del que formava part, acordà destinar una partida important del pressupost estatal, dels grans beneficis que començaven a deixar el turisme i les remeses dels prop de quatre milions d’emigrants que abandonaren Espanya als anys seixanta, a la millora de l’educació.

Amb l’inici d’un ambiciós pla de construcció de nous edificis escolars a Vila i progressivament a tots els pobles d’Eivissa i Formentera, la nova llei va implantar una programació estructurada de coneixements en forma d’assignatures que s’havien d’assolir amb caràcter general a tota Espanya. Amb la creació de l’Educació General Bàsica, una nova Formació Professional i el Batxillerat Unificat i Polivalent, es va reformar de dalt a baix tot l’ensenyament. Es va declarar obligatòria l’escolarització de tots els nens i nenes fins als catorze anys, l’aprenentatge d’una llengua estrangera i la possibilitat de donar una assignatura en la llengua pròpia de cada província o regió. També va crear-se la Universitat Nacional d’Educació a Distància, que permetia accedir a estudis superiors per correspondència i serví com a mitjà idoni per al perfeccionament i especialització del professorat.

Durant tot el període d’aplicació de la llei, que va durar fins l’any 1997, es va dotar als centres escolars de mitjans audiovisuals, equipament d’instruments musicals, de material per a l’educació física i artística i les ciències naturals, de cassets, projectors de diapositives, laboratoris de química i física, làmines i mapes actualitzats i d’un pressupost econòmic anual per a fer front a les despeses de material didàctic i de funcionament que s’havia de justificar anualment amb les corresponents factures.

Amb la Llei General de la Educació de 1970, presentada a les Corts pel ministre Villar Palasí, s’obriren noves possibilitats d’experimentació pedagògica i d’aprenentatge d’idiomes, es propicià l’apertura de l’escola cap a la societat amb la creació de les associacions de pares i mares d’alumnes i sorgiren programacions adaptades a l’entorn del col·legi. Així, els professors més inquiets van ser capaços d’emprendre la necessària tasca d’especialització en idiomes, música i dramatització, educació física, matemàtiques, etc. Els mestres passaren a anomenar-se professors d’Educació General Bàsica.

Inauguració de l’institut d’ensenyament secundari Algarb de Sant Jordi, fa 25 anys. Diario de Ibiza
Inauguració de l’institut d’ensenyament secundari Algarb de Sant Jordi, fa 25 anys. Diario de Ibiza

Va ser l’època en què alguns ensenyants obriren les portes a l’estudi del medi i, amb la col·laboració dels alumnes, començaren la recollida d’elements de la tradició oral i la redacció i edició de publicacions, on apareixien els contes, refranys, i dites. També les característiques del nostre folklore, flora, fauna, geografia física i humana de la societat illenca i, inclús d’aquells trets més específics de cada poble. Alguns dels seus treballs, elaborats per alumnes motivats i dirigits per mestres que exploraven sistemàticament la realitat de l’entorn per conèixer-lo, i millorar-lo en lo possible, van ser editats i premiats per l’Institut d’Estudis Eivissencs i són, avui encara, un testimoni valuós del estudi de l’antropologia i del paisatge geogràfic i humà de les nostres illes en un moment determinat.

Arriba la democràcia

Amb l’arribada del govern d’Adolfo Suárez que anticipava l’arribada de la democràcia a Espanya, i a conseqüència dels anomenats Pactes de la Moncloa, es va reconèixer a la fi la importància de la tasca educadora dels mestres dignificant la seva retribució amb un augment significatiu del salari que rebien. D’aquesta manera, va passar a la història la dita «passa més gana que un mestre d’escola», tan popular des de la creació oficial de l’ensenyament primari al segle XIX.

Institut Marc Ferrer, a Formentera. Carmelo Convalia
Institut Marc Ferrer, a Formentera. Carmelo Convalia

L’arribada del primer govern socialista de la democràcia va propiciar el debat i posterior aprovació de les lleis que havien de desenvolupar el dret a l’educació que consagra l’Article 27 de la Constitució Espanyola. Això va succeir en un context de forta oposició, amb nombroses mobilitzacions i manifestacions en contra del projecte de reforma que defensava el PSOE pertot arreu. Les protestes, convocades per partidaris de l’escola privada, catòlica principalment, van tenir el suport explícit i massiu de la dreta més reaccionària, que temia perdre privilegis i donar pas a una escola d’ideologia contrària als seus principis.

Diputat al Congrés en aquella legislatura, vaig poder participar en les discussions de la comissió pertinent i en els debats previs a l’aprovació de Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE) de 1985. Durant el període inicial d’aportació d’idees al projecte de reforma, vaig plantejar algunes objeccions a la filosofia general que l’inspirava i que creia pertinents. Tenc records d’haver debatut sobre l’absoluta prohibició dels deures escolars, la implantació de l’anomenada jornada única i que s’haguessin de destinar als antics instituts tots els alumnes a partir dels onze anys. No cal dir que tant el ministre José Antonio Maravall com els seus més estrets col·laboradors, Alvaro Marchesi i Alfonso Reyes Mate, van rebatre amb sòlids arguments les meves esmenes. El fracàs de molts alumnes i la cronificació del desànim entre professors crec, encara avui dia, que tenen molt a veure amb algunes de les decisions apriorístiques que es prengueren en aquells moments. Per això, sempre he considerat que les lleis que havien de millorar i democratitzar l’ensenyament a tota Espanya, havien de sortir endavant amb un ampli consens, i amb més participació dels sectors directament afectats que dels partits polítics.

La LODE, després del llarg debat, en la seva declaració de principis assegurava la coexistència d’un ensenyament públic gratuït, d’un concertat (semi-gratuït) i d’un altre privat i de pagament obligatori. Deia textualment : «La programació dels recursos públics ha d’assegurar el dret universal a la educació i la possibilitat d’escollir el centre docent a dins de l’oferta de llocs escolars gratuïts». Tractava així de satisfer a tothom, però en la pràctica permetia una efectiva discriminació dels alumnes.

amb la lode i la logse s’obria l’escola a la participació democràtica de la societat

Amb aquesta i la posterior Llei d’Organització General Sistema Educatiu (Logse) aprovada pel mateix govern l’any 1990, es donaren competències educatives a les Comunitats Autònomes, es va propiciar la participació dels representants dels pares i mares d’alumnes, dels ajuntaments, dels professors i dels alumnes en la gestió, l’elecció dels directors i la programació d’activitats del centre, mitjançant la creació dels Consells Escolars. Es crearen igualment els Centres de Professors i les diferents rames de Formació Professional. Es dividí l’ensenyament en etapes: d’infantil, primària obligatòria, secundària obligatòria i un batxillerat amb cinc opcions d’especialització i una prova d’accés a la Universitat (PAU) per poder accedir a estudis superiors.

Simulació de navegació al centre de FP Can Marines al 2017. Vicent Marí
Simulació de navegació al centre de FP Can Marines al 2017. Vicent Marí

A partir de l’aprovació d’aquesta normativa, s’obria l’escola a la participació democràtica de la societat i oferia la possibilitat d’ensenyar en la llengua pròpia de cada comunitat, ampliava la distribució de competències amb els ajuntaments i garantia la llibertat de càtedra i el dret a la llibertat de consciència. Els successius governs del PSOE, a més de construir la majoria dels centres que tenim avui a Eivissa i Formentera, han tractat de pal·liar els problemes que han anat sorgint en la seva aplicació: alta taxa d’abandonament escolar, insuficiència d’equips d’atenció especialitzada, formació dels educadors, millores en la metodologia, suport de la inspecció, etc.

Amb el Partit Popular al govern, s’han anat succeint en canvi, retallades en els pressuposts, nous projectes de llei, disposicions i reformes que no han satisfet totalment a ningú. Algunes, foren avortades en acabar una legislatura, com les del govern Bauzà, d’altres abans de la seva entrada en vigor, com la LOCE del govern Aznar el 2002, i encara algunes aprovades, però fortament contestades, com la Lomce del ministre Wert, l’any 2013.

En tot cas, la millora de l’educació, entesa com adquisició de coneixements i formació humanística que permet desenvolupar la creativitat, l’empatia i la responsabilitat dels ciutadans de demà, segueix sent una tasca de màxima importància, però pendent de solució idònia a bona part del territori espanyol. L’ensenyament, convertit en camp de batalla de tots els partits polítics del nostre país des de l’aprovació de la Constitució de 1978, segueix esperant el gran pacte nacional que li doni estabilitat i permeti la seva millora en un clima de consens, responsabilitat i calma.

l’escola És davant reptes fonamentals que posen en qüestió la seva raó de ser

Molt sovint desacreditada i culpabilitzada, l’educació dels infants en l’era de la globalització, ha passat de ser una tasca col·lectiva, en què participava tota la societat, a recaure casi exclusivament sobre les espatlles dels mestres i professors, que fins fa ben poc només s’havien d’ocupar de la seva instrucció.

Com assenyalen O’Connor i Saunders: «L’educació d’una persona només pot aconseguir-se si el missatge que es dona és congruent amb els missatges que rep d’altres nivells del sistema social». Per això no és d’estranyar que, romput el consens sobre el que havien estat els valors tradicionals, i sotmesa tota la societat a una profunda crisi econòmica que posa en perill la mateixa estabilitat familiar, avui es reivindiquin i s’imposin pertot arreu els drets individuals, les llibertats sense límits, i hagi crescut una instintiva desconfiança cap a l’escola i el seu paper en la societat.

Estudiants de l’institut Quartó de Portmany treballen amb tauletes i una pisarra digital (2017). J. A. Riera
Estudiants de l’institut Quartó de Portmany treballen amb tauletes i una pisarra digital (2017). J. A. Riera

l’Escola a l’era de la digitalització

En plena era de la digitalització, l’escola on s’aprèn amb l’ús generalitzat de l’ordinador, la pissarra digital o la tablet, es troba davant reptes fonamentals que posen en qüestió la seva pròpia raó de ser. Al segle XXI ha d’acceptar la desaparició de la família tradicional, creadora d’hàbits de treball i actituds de respecte envers les altres persones. Moure’s entre l’abundància de cultura i divulgació de la web i saber destriar el que hi ha de cert i de fals, o d’aparent, entre els nombrosos escrits i testimonis d’autors sense signatura del cyber espai. Ha d’ensenyar a navegar de manera segura entre l’anonimat generalitzat dels blogs i les identitats virtuals del facebook i twitter. A desconfiar de les tecnologies que només aspiren a l’aparent divulgació científica, a la traducció automàtica i a l’escriptura conceptual. A lluitar contra tot allò que posa en qüestió la mateixa noció de responsabilitat, d’autoria, de creació individual i d’originalitat.

La tasca principal de l’educació avui dia no és tant evitar els programes de realitat virtual, amb què els alumnes s’entretenen mentre aprenen, sinó posar el focus de l’ensenyament en cercar estratègies per vèncer la pobresa, saber lluitar contra el canvi climàtic i com combatre la desigualtat i la injustícia.

Per aquesta raó, tots els mestres actuals, formats en els nous principis de la més moderna pedagogia, han trobat en la motivació i la intel·ligència emocional principis sòlids on assentar la seva metodologia. El treball en equip, els projectes cooperatius, la implicació de l’escola en els problemes del medi, el foment de la participació i desenvolupament de l’empatia han aconseguit millorar, malgrat tots els entrebancs, la convivència i l’aprenentatge a les escoles.

Amb alumnes que naveguen per la xarxa amb la seguretat dels experts, i la majoria amb coneixements de programació moltes vegades superiors als dels seus professors, el paper dels docents, en el millor dels casos podrà així, tal vegada aviat, quedar reduït a vèncer la creixent desconfiança en la pròpia institució escolar i en el sistema democràtic, a crear hàbits de vida sana i de treball, a desenvolupar una consciència crítica i humanística, a combatre els fonamentalismes religiosos i els nacionalismes ètnics que amenacen la necessària convivència entre persones d’origen divers i pensar diferent. En resum, a mirar amb confiança el futur.