Ara que fa 125 anys

Se hace sentir mucho el calor y con tal motivo se apresura la desbandada de los diputados ministeriales. Sagasta impotente contenerlos…». Així s’expressava el corresponsal de Madrid en el telegrama que va enviar i va ser publicat en aquell primer número de Diario de Ibiza, aparegut el dimarts 1 d’agost de 1893, ara fa 125 anys. Aquestes coses ara ja no passen i és impossible imaginar-nos un hemicicle on els diputats surten a la desbandada, just després de la darrera votació, per agafar un vol o un tren. Una altra diferència respecte de la vida parlamentària de fa 125 anys és que aleshores les sessions parlamentàries se suspenien per tres dies. Ara ho fan per tres mesos.

Diario de Ibiza, degà de la premsa local, és veu de les Pitiüses i, al mateix temps, relator de la història, no només local. La millor constatació que forma part de les nostres vides, des de fa generacions, és el nom amb el qual els eivissencs el varen batejar ja fa temps: ‘es Diari’.

Des de la perspectiva de la història, la premsa en general, i la diària en particular, representen la crònica viva de qualsevol comunitat. Analitzar i contar la realitat des del present és fer-ho sense la perspectiva que el temps dona als historiadors, però té l’avantatge d’aportar dades, detalls i una valuosa informació que d’una altra manera no tindríem. Des de la perspectiva de la informació, la premsa, si és lliure, garanteix un dels drets bàsics de qualsevol democràcia: el dret a la informació. Amb el pas del temps, la premsa es converteix en document històric i ens conta moltes petites històries que, al cap i a la fi, són les que ajuden a construir la història amb majúscules. La premsa diària serveix també per demostrar que la història es repeteix. L’any 1893, Diario de Ibiza reclamava més neteja als carrers de Vila, explicava que s’esperaven obres de millora al port de la ciutat i que es trobava el cadàver d’un jove pagès.

En altres ocasions, ens ofereix la perspectiva i la dimensió dels canvis que hem viscut com a societat. L’any 1893, amb una població de 30.000 habitants, eren pocs els illencs que viatjaven, si no era per emigrar. Embarcar-se era tot un esdeveniment, per excepcional o perquè significava l’inici d’una vida nova. Per aquest motiu, els pocs que ho feien protagonitzaven una ressenya en l’apartat de local del diari. Aquell 1 d’agost de 1893, Diario de Ibiza donava compte de l’estada del capità d’enginyers Faustí Tur a Palma, i que Jaume Ferrer i senyora i Margalida Llobet, espòs i sogra havien arribat en el vapor correu Union. Un cronista local feia guàrdia davant cada arribada d’un vaixell, que atracava enmig de la curiositat de molts eivissencs, que baixaven al port a veure i a viure l’arribada dels vaixells i l’espectacle que suposava cada desembarcament.

Diario de Ibiza és també fedatari de molts documents oficials dels quals s’han perdut els originals. Coneixem, per exemple, molts bans municipals perquè eren d’obligada publicació en la premsa local. D’altres, molts també, se’n conserven els originals, però si s’ha pogut editar la col·lecció completa ha estat gràcies que els periòdics locals els publicaven puntualment.

coneixem molts bans municipals perquè eren d’obligada publicació a la premsa local

Enmig de capçaleres que apareixien i desapareixien, tot i haver viscut diferents etapes, Diario de Ibiza es converteix, per aquests 125 anys de veterania, exceptuant el període en què va ser substituït per El Correo de Ibiza (desembre de 1899-setembre de 1903), en el lligam que uneix l’Eivissa i la Formentera de les acaballes del segle XIX amb les Pitiüses del segle XXI. Si el segle XIX acabava amb les notícies al voltant de l’erecció del monument al general Vara de Rey, inaugurat finalment el mes d’abril de 1904, en els mesos previs a la celebració del 125è aniversari del diari degà hem tingut notícia de l’arribada dels descendents del militar nascut a Eivissa per recordar el 120è aniversari de la seva mort a la batalla del Caney, a la guerra de Cuba.

De l’Eivissa de 30.000 habitants de final del segle XIX hem passat a una Eivissa que ha quadruplicat la seva població, però el que sí ha perdurat és el fet que Diario de Ibiza ha format part del paisatge familiar de moltes llars i molts llocs de reunió. Durant anys, a la casa dels pares, m’aixequés a l’hora que m’aixequés, l’exemplar del dia del diari era a la taula esperant-me per esmorzar amb ell i llegir-lo. Aquest ritual quotidià es va trencar quan em vaig independitzar. Un dels peatges de la vida d’adult és que havia de baixar jo a comprar-lo i em vaig acostumar a una nova rutina. Que sigui per molts anys!