Història

Les tisores de la censura

La rígida censura fou la tònica dominant durant els anys de la guerra i posterior dictadura

Francisca Riera Escandell

Després de la seva desaparició per mor de la guerra civil, al setembre de 1936, i de l’apropiació per part del bàndol rebel de la seva impremta per tal de publicar un diari afí controlat pels falangistes, el Viva España, a la fi, el 16 de març de 1937, reapareixia el Diario de Ibiza. Al dia següent, la redacció publicava una nota d’agraïment per la bona rebuda: «Ayer, poniéndonos en contacto de nuevo con nuestro pueblo al salir de la máquina el primer ejemplar del Diario, se nos escaparon unas lágrimas de emoción. Y cuando al poco tiempo de haberse puesto a la venta los ejemplares –habiéndose doblado la tirada- quedaba agotada la edición, no se nos ocurrió decir más que lo que hoy repetimos: Muchas gracias».

Carles Roman Ferrer. Enciclopèdia d’Eivissa
Carles Roman Ferrer. Enciclopèdia d’Eivissa

En aquest retorn trobem a Carles Roman Ferrer com a director i a Joan Escanellas com a redactor en cap. Entre els redactors hi havia Javier Cerón (que era cap de requetè eivissenc), i eren habituals els editorials de coneguts noms com Alexandre Llobet, Marià Villangòmez o un joveníssim Enric Fajarnes Cardona.

El perfil ideològic del Diario en aquests primer temps, amb la guerra encara ben activa, era d’adhesió completa al bàndol Nacional i al règim de Franco –tampoc era possible cap altra opció–. Les lloances al cabdill, les proclames en favor de l’exèrcit revoltat i les consignes de Falange serien el pa de cada dia.

el control dels mitjans era una arma més dins la conjuntura bèl·lica

El fort intervencionisme dels capitosts del nou règim sobre el Diario no va tardar en fer acte de presència: poc després de la reaparició, Escanellas, per motius que no coneixem, era separat de la redacció. Carles Roman decidia poc després abandonar-ne la direcció. La carta en què Roman donava les raons de la seva dimissió, publicada al Diario de 12 de juny de 1937, deia així: «No oculto que la separación del Redactor-jefe, amigo muy querido Juan Escanellas, que era para mí una ayuda muy eficaz (…) me desanimó grandemente (…). Es por ello; por hallarme menos acompañado de lo que siempre deseé, y por no avenirme a la diaria sustitución que de mi trabajo y del de mis compañeros hagan unas tijeras que vigilan y me ofrecen sus servicios desde la mesa de Redacción, por lo que presento a V. la renuncia de mi cargo de director del Diario de Ibiza».

I es que les tisores a les que fa referència Roman, la rígida censura que fou imposada des del mateix moment de l’alçament militar del 18 de juliol del 36, fou la tònica dominant durant els anys de la guerra i posterior dictadura. El control del mitjans d’informació era una arma més dins la conjuntura bèl·lica. La censura prèvia, amb obligació d’enviar les galerades a ser revisades per l’autoritat militar, deixava mutilats la majoria dels articles. Amb el temps, els redactors aprengueren a dir allò que les autoritats volien que diguessin, estalviant-se així la tisora.

L’abril de 1938 era decretada una Llei de Premsa, feta per encàrrec del «cunyadíssim» Serrano Súñer i inspirada en el feixisme italià i el nazisme alemany. Aquesta Llei, que declarava la premsa Institució Nacional al servei del Nou Estat, preveia el control absolut de la informació intervenint en les empreses periodístiques, designant-ne (i cessant-ne) els directors, sotmetent als periodistes a depuració i vigilància i institucionalitzant els mitjans de censura prèvia, que passaven a dependre del Servei Nacional de Premsa i, a províncies, del Governador Civil. Aquesta llei, pensada com a mesura transitòria dins el context de la guerra, fou mantinguda per Franco fins el 1966.

Josep Zornoza Bernabeu. Enciclopèdia d’Eivissa
Josep Zornoza Bernabeu. Enciclopèdia d’Eivissa

És en aquestes dues primeres dècades del franquisme quan el Diario més notarà la tisora de la censura. Després de la dimissió de Roman es feren càrrec de la direcció Alexandre Llobet primer i Felip Pineda després. Era redactor en cap, vigilant que el Diario no es sortís ni una mica del camí marcat, Isidor Macabich. El 1947 fou designat director José Zornoza Bernabeu que, a més de ser regidor de l’Ajuntament de Vila, havia estat fins feia poc delegat a Eivissa de Falange Española y de las JONS. Seria ell així l’encarregat d’aplicar la censura al seu propi periòdic. Baix el seu mandat es produïren alguns dels casos de censura al Diario que avui mes fan enrogir: un exemple en fou el suplement cultural Isla.

L’Isla va ser un suplement mensual de quatre pàgines que el Diario publicà al llarg de l’any 1953. Incloïa sobretot textos literaris com relats i poesies, i articles històrics o de crítica literària. Hi col·laboraren les més destacades personalitats de la cultura local del moment, com eren Isidor Macabich, Enric Fajarnés Cardona, Cosme Vidal Llàser, Francesc Vilàs, Albert Prats o Marià Villangómez. Aquest darrer hi pretengué publicar, en català, una estampa literària mensual del poble on llavors feia de mestre, Sant Miquel de Balansat. Era el que després es convertiria en la seva reconeguda obra ‘L’any en estampes’, però la censura franquista no permeté l’ús de la llengua pròpia.

Capçalera del suplement Isla. DI
Capçalera del suplement Isla. DI

Encara que no de manera oficial, l’Església també practicà a la seva manera la seva pròpia censura. Macabich seguia exercint la seva influència sobre la redacció, i el bisbe Frit feia saber quan algun article no era del seu gust. Fou el cas d’alguna de les ressenyes literàries que Enric Fajarnés Cardona, gens sospitós d’heterodòxia política o religiosa, feu al mateix suplement Isla.

Els anys 50 també foren anys de dificultats econòmiques per al Diario de Ibiza. El 1951 els treballadors, als quals es devien força mensualitats, es feren càrrec de l’empresa durant cinc mesos, publicant el Diario pel seu compte. Estigué a punt de ser adjudicat al Sindicat Vertical, i el Bisbat també hi mostrà interès, però els quantiosos deutes els feren desistir. El 1952 es creà un Patronat que aconseguí que el Governador Civil finalment es fes càrrec del deute, continuant ostentant la propietat Luz Ribas, vídua de Juan Verdera Mayans.

A partir de 1962, l’arribada de Fraga al capdavant del Ministeri d’Informació i Turisme alleugerí en certa manera el control del règim sobre la premsa. És així com un any després els hereus de la propietat del Diario de Ibiza, els germans Francesc i Joan Verdera Ribas, recuperaren el control del seu periòdic, el primer passant a ser-ne director i el segon subdirector. El 1966 es promulgava una nova Llei de Premsa que, si bé no posà fi al control dels mitjans d’informació per part del règim, en suposà una suavització significativa. Desapareixia així la censura prèvia, excepte en casos d’estat d’excepció o de guerra. A la següent dècada, la mort del dictador i el procés de Transició política culminarien amb la nova Constitució de 1978, que en el seu article 20 reconeix el dret a la lliure difusió d’informació i prohibeix la censura prèvia. Les tisores, a la fi, pogueren tornar al calaix.

BIBLIOGRAFÍA:

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Eivissa-Palma. Consell Insular d’Eivissa i Formentera-Universitat de les Illes Balears, 1995-2015.
RIERA, F: “La premsa eivissenca a l’època de la guerra civil” a Memòria contra l’oblit. Les fosses de la Guerra Civil a Eivissa i Formentera. Eivissa. Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera, 2015, pp.121-128.
SERRADILLA, JV: Periodismo en Ibiza. Eivissa. Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 1986.
SINOVA, J: La censura de prensa durante el franquismo. Madrid. Espasa Calpe, 1989.