Testimoni de la societat pitiusa. Construcció del Muro, al port d’Eivissa, a principis de segle. Colecció Raymar
Construcció del Muro, al port d’Eivissa, a principis de segle. Colecció Raymar

La societat eivissenca l’agost de 1893 es despertava amb l’aparició d’una nova capçalera dins dels panorama de la premsa escrita. Sortia Diario de Ibiza, que es definia com a periòdic d’interès local, avisos i notícies. Era un intent més d’aconseguir un lloc entre els pocs lectors del moment. Període caracteritzat per la multiplicitat de periòdics, però que la majoria tenien una curta vida. Molts d’ells apareixien per influir en els votants i, si no aconseguien l’èxit esperat, aviat callaven per sempre.

Segur que no va passar pel cap de primer director i propietari, Francesc Escanellas Suñer, que també era el propietari de la impremta on s’editava, que el seu producte pogués arribar als cent vint-i-cinc anys d’existència i amb una projecció tan important dins de la societat pitiüsa. Els redactors primers, Felip Curtoys, Antoni Pujol Torres, Lluc Costa Ferrer o Bartomeu de Roselló, entre d’altres, tampoc devien ser conscients que iniciaven una empresa que s’havia d’endinsar en el segle XXI ple d’èxits i d’esperances i amb un futur esplendorós.

Aquest aniversari d’enguany ens ha d’ajudar a comprendre aquest llarg període de transformació de la societat pitiüsa.

L’editorial de l’exemplar primer reconeixia que començava amb escassetat de forces i de persones, però amb l’objectiu clar de servir els interessos generals d’Eivissa i amb la voluntat de donar a conèixer els esdeveniments més destacats de la nostra societat i, aquestos objectius, apuntava, s’aconseguirien si tenien la cooperació i la comprensió dels lectors. Els cent vint-i-cinc anys d’existència així ho demostren. Una llarga vida per a un medi que sempre ha servit la nostra societat.

l’aniversari ens ha d’ajudar a comprendre la transformació de la societat pitiüsa

La societat eivissenca de la darreria del segle XIX era un conjunt de persones amb una instrucció ben deficient, amb un analfabetisme que rondava el 80% de la població i que encara aquest analfabetisme era més pronunciat entre les dones. L’arxiduc Lluís Salvador dona unes estadístiques realment preocupants: el 1885 el municipi d’Eivissa tenia 6 escoles públiques (3 d’al·lots i 3 de nenes) i de privades, 7 i 6. La resta de municipis de les Pitiüses tenien cada un d’ells dues escoles, una d’al·lots i una altra d’al·lotes; totes elles situades a la població capital de municipi. Donava un total de 21 escoles, quan Menorca, per exemple, en tenia 59. Realment teníem un panorama desolador.

Aquesta situació de la instrucció de la població fa que no trobem gaires persones dedicades a les arts, la literatura o a altres expansions de l’esperit. Era molt certa la cita llatina atribuïda a Thomas Hobbes Primun vivere, deinde philosophari. Tenim a tot estirar quatre noms que el nostre xovinisme fa que els incloguem entre els grans noms de la literatura de la Renaixença. Entre els historiadors tenim dues figures dins del corrent positivista, Enric Fajarnés Tur i Josep Clapés Juan, amb una obra ben meritòria, però que no crearen escola.

Econòmicament la situació no era millor. La Revolució Industrial no tengué efectes pràctics a les Pitiüses. La nostra era una societat agrària que tendia a una agricultura de subsistència, sense cap especialització, però que la laboriositat dels nostres avantpassats va fer que es treballassin fins el més minúscul palm de terra a solanes que es trobaven als llocs més complicats de l’orografia illenca.

Eivissencs acomiaden un vapor al port d’Eivissa cap a 1908. Eivissa Antiga Grupo If
Eivissencs acomiaden un vapor al port d’Eivissa cap a 1908. Eivissa Antiga Grupo If

Escassos recursos de l’illa

Però com la desaparició dels atacs piràtics dels segles precedents i la millora de la sanitat i de la higiene feren que la població s’incrementàs com a la resta de les societats properes, va fer que els eivissencs cercassin una sortida que els escassos recursos de l’illa ja no eren suficients per alimentar tantes boques.

Diario de ibiza ha sabut ser el portaveu de les reivindicacions dels eivissencs

L’emigració fou la sortida que cercaren els pitiüsos. Inicialment es decantaren cap a Alger com a destinació propera, però aviat fou substituïda pel somni americà, que tengué un fort atractiu durant el primer terç del segle XX. Més endavant, en la immediata postguerra hi hagué una emigració, a vegades de curta durada, a Mallorca. En tot temps, també cal apuntar una altra forma d’emigració; la dels mariners embarcats en vaixells de diferents banderes i que navegaren per tots els mars. Quan un llegeix les altes ocupacions que en l’emigració assoliren els pitiüsos, cal pensar que es formaren lluny de les nostres illes ja que eren ben poques les escoles i els centres educatius i els pocs que existien eren d’instrucció elemental. Pensem en els formenterers que assoliren altes destinacions a l’Uruguai o a Cuba, generalment relacionats amb professions de la mar. Els empresaris, principalment agrícoles, eivissencs, que a l’Argentina i a altres indrets americans, amasssaren grans fortunes.

Tot això és una mostra de la capacitat d’adaptació dels nostres avantpassats, que saberen fer de la necessitat virtut.

També els que restaren a les Pitiüses feren que la societat avançàs ràpidament i que en poc més de cent anys anys duguessin les illes Pitiüses a una posició envejable entre les societats que ens envolten. Amb tenacitat lluitaren per aconseguir un port modern, que s’estava construint quan va sortir el primer número de Diario de Ibiza, cosa que va permetre iniciar a gran escala un comerç de cabotatge que tenia com a finalitat exportar els productes que produïa l’illa.

Una societat austera

Modernitzaren les salines i en pocs anys passaren d’unes collites anuals de poc més de 10.000 tones a produccions properes a les 100.000 tones de mitjana. Intentaren fer rendibles mines de s’Argentera, incrementaren notablement la indústria pesquera. La sal, les ametlles, altres productes agrícoles, els forestals i algun producte manufacturat per la laboriositat dels eivissencs, a més del peix i de l’aviram, que són els productes que permeteren tenir unes rendes mínimes, però que cobrien les necessitats d’una societat austera. Unes dades ens diuen que en el decenni de 1895 a 1910 es doblà el volum de les exportacions eivissenques; tot això afavorit per una xarxa de carreteres que anava posant tots i cada un dels pobles en comunicació amb la capital i, en especial, amb el port, que era el nucli del comerç exterior.

Saliners a principis del segle passat. Català Roca
Saliners a principis del segle passat. Català Roca

Totes aquestes iniciatives empresarials feren que els eivissencs poguessin passar de la imperiosa necessitat de buscar-se l’aliment diari, a pensar en cultivar l’esperit i a aquells literats de la nostra minsa Renaixença i, dels historiadors esmentats, hi ha altres iniciatives ben lloables. El mestre Joan Mayans, nucli d’una nissaga de músics i mestre de diverses generacions d’instrumentistes i d’aficionats a la música o Narcís Puget, el primer pintor professional de nom conegut i que també va crear escola. Els arqueòlegs Joan Roman, Artur Pérez-Cabrero, Josep Costa ‘Picarol’ o Carles Roman, entre altres, que realitzaren les primeres excavacions arqueològiques, les troballes de les quals permeteren constituir el Museu Arqueològic. Sacerdots com Vicent Serra i Orvay o Isidor Macabich, amb destacades aportacions en els seus camps d’actuació, i tants d’altres que fan un llistat ben abundós.

Tot això desembocà en el període de la II República, que tengué una especial significació a Eivissa. Per una banda, la labor pedagògica que permeté aixecar magnífics edificis escolars, amb escoles regentades per pedagogs que es comencen a valorar en la seua justa vàlua. Econòmicament s’aixecaren els primers hotels, pioners d’una indústria que ja s’albirava com el futur únic possible de l’illa i per una altra banda, un grup d’intel·lectuals, pintors, arquitectes europeus i americans, que descobriren aquest últim paradís de la Mediterrània i crearen la mítica imatge que després ha tengut l’illa.

Ara que ho tenim tot guanyat, que comptam amb una gran nòmina d’universitaris, d’empresaris i d’una riquesa material infinita, és el moment que més perill té l’illa de perdre les senyes d’identitat, que han fet dels pitiüsos un poble amb iniciativa. Correm el perill d’acabar sent una societat grisa, amorfa. A les noves generacions cal inculcar l’amor cap a les nostres tradicions, costums, llengua, història, naturalesa… que poden tenir un valor relatiu si les comparam amb altres de més tradició cultural, però que han estat el tret diferenciador i d’identitat d’una societat que va saber lluitar per uns ideals dels quals ens hem de sentir orgullosos i que cal preservar davant amenaces externes.

Ben orgullosos ens hem de mostrar d’aquells avantpassats que d’una illa miserable aconseguiren fer-ne una societat moderna i de tot això n’és notari fidedigne Diario de Ibiza, que al llarg de 125 anys ha sabut ser el portaveu de les reivindicacions i de les notícies que generaven els eivissencs.