L’1 d’agost de 1893, naixia el Diario de Ibiza, una empresa nova que era una mostra de l’empenta de l’economia eivissenca del moment. L’illa d’Eivissa feia pocs anys havia engegat el motor del creixement econòmic, integrant-se progressivament en les xarxes comercials internacionals que la Revolució Industrial estenia per tot arreu. Les salines d’Eivissa treballaven a ple rendiment gràcies a industrials mallorquins que havien substituït la corrupta incompetència estatal, els ametllers i albercoquers s’estenien pel camp eivissenc i la ciutat bullia de petites iniciatives comercials i empresarials. La Marina, el barri dels mariners i comerciants, havia pres definitivament la iniciativa i es convertia en el centre de la vida eivissenca.
En aquells anys els pagesos aprengueren a sembrar per vendre i a comprar per viure. L’autosuficiència no era, ni de bon tros, la seva principal aspiració. El camp eivissenc s’especialitzà en els conreus comercialitzables: ordi, ametlles, garroves, ous, albercocs, carbó… que eren embarcats al port d’Eivissa en vaixells propietat d’armadors eivissencs que els enviaven a Barcelona, Marsella, Alger, Londres… En tornar portaven farina, oli, vi… els aliments que els eivissencs necessitaven per alimentar-se tot dibuixant un cercle virtuós que, lentament, arrencà l’illa de la misèria soferta en els anys centrals del segle XIX.
La Primera Guerra Mundial aturà en sec el creixement econòmic i molta gent ho passà realment malament aquells anys, però tot d’una que tornà la pau es referen i ampliaren les complexes connexions de l’economia eivissenca amb la resta del món. El benestar començà a estendre’s per l’illa: tant a la ciutat com al camp es construïren moltes cases i les velles foren ampliades, arribaren nous productes de consum i disminuí notablement l’emigració. Només faltava una cosa per acabar de consolidar l’expansió econòmica: les fàbriques.
l’economia eivissenca colapsà totalment durant els anys de guerra
A finals del segle XIX s’inicià la producció artesanal de mitjons i brodats, una activitat que s’expandí per tota l’illa i que perdurà fins als anys setanta del segle XX, però es treballava a escala domiciliària, sub-industrial. A finals dels anys vint obrí la primera fàbrica eivissenca: Can Ventosa, de capital català, i poc després ho feia la fàbrica d’alcohol, en aquest cas, iniciativa d’empresaris mallorquins. Cap de les dues tingué una vida fàcil i tancaren en els anys cinquanta, certificant la incapacitat d’Eivissa per sostenir un sector secundari rellevant com el que s’havia aconseguit a Mallorca i, sobretot, a Menorca.
La Gran Depressió iniciada el 1929 tingué greus efectes sobre l’economia d’Eivissa i Formentera: els aranzels enfonsaren les vendes d’ametlles i caigueren els preus de la sal i de quasi totes les produccions agràries, però, així i tot, l’illa no entrà en recessió. Les dificultats econòmiques que vivien els sectors tradicionals induïren als emprenedors locals a arriscar, a invertir en una cosa totalment nova anomenada turisme. Curiosament, la Gran Depressió no afectà al turisme vacacional i a Mallorca saberen aprofitar-ho per crear una indústria hotelera de primera fila internacional, un exemple que fou ràpidament imitat a Eivissa. L’any 1933 s’inauguraren el Gran Hotel, l’hotel Portmany i el Buenavista, prompte els seguiren altres establiments semblants: Isla Blanca, Ses Savines, San Antonio… En quatre anys la iniciativa local construí una dotzena d’hotels de bona qualitat, ben equipats i gestionats, capaços de situar l’illa d’Eivissa al mapa turístic internacional. Fins i tot l’illa de Formentera, fins aquell moment poc afectada per l’empenta econòmica eivissenca, s’afegí al boom turístic quan fou inaugurat l’hotel IFA a Can Marroig.
El 18 de juliol de 1936 tot s’acabà. Les destruccions materials provocades per la guerra foren insignificants, però les humanes dolorosament irreparables. Centenars d’eivissencs moriren assassinats, molts més fugiren o foren empresonats. Professionals de tota mena desaparegueren: empresaris, mestres, metges, pagesos, picapedrers…
Una economia com l’eivissenca, abocada al comerç internacional, col·lapsà totalment durant els anys de guerra. La més absoluta misèria s’estengué per les dues illes, els pagesos es veren obligats al trist autoconsum i milers d’illencs emigraren precipitadament: a Amèrica, França, Algèria, Mallorca… Si l’any 1846 fou ‘s’any dolent’, el 1936 no fou un sol any, fou tota una dècada de profunda i terrible depressió: ‘es anys de sa fam’.
El final de la Segona Guerra Mundial només alleugerà suament la situació dominada per l’absurda ideologia autàrquica franquista, que condemnava a la inanició a les regions exportadores com Eivissa. I, per acabar-ho d’arreglar, el nou règim abominava del turisme internacional. En aquestes condicions no ens ha de sorprendre que l’illa necessités deu anys més, simplement, per retornar al nivell de benestar de 1935.
Entre 1955 i 1960, Eivissa i Formentera recuperaren les produccions dels anys 30
Entre 1955 i 1960, Eivissa i Formentera recuperaren i ampliaren les produccions dels anys trenta dominades per les exportacions de sal i de productes primaris, alguns d’ells moderns, com la patata anglesa, però el model estava esgotat, no oferia possibilitats de creixement a llarg termini i els eivissencs ho sabien molt bé. El futur era el turisme i per llançar-lo s’havia de lluitar contra la inèrcia governamental, feia falta un aeroport i els eivissencs s’hi abocaren amb decisió per construir-lo. L’any 1964 fou inaugurat i amb ell s’obria una nova etapa que s’allargà fins l’any 1971: l’explosió del turisme de masses.
Es construïren hotels i negocis turístics per totes dues illes amb una celeritat espatarrant i l’any 1971 el turisme ja era el monocultiu econòmic d’Eivissa i Formentera. A partir d’aquest any el creixement s’alentí, però no s’aturà, ara es construïen apartaments i es digeria l’expansió desmesurada de la dècada anterior. Durant la dècada dels vuitanta l’illa tornà a créixer ràpidament fins que el turisme illenc visqué la seva primera gran crisi turística entre 1989 i 1993. Finalment l’oferta havia superat la demanda i no hi havia turistes per a tants negocis. Les empreses tancaren en cadena i les pàgines del Diario de Ibiza s’ompliren d’anuncis de subhastes judicials de tot tipus d’immobles.
Quan se superà la crisi aparegueren dues formes turístiques noves. Per una banda hi hagué empreses hoteleres eivissenques que s’internacionalitzaren i creixeren fins a convertir-se en veritables multinacionals: Fiesta-Palladium i Sirenis lideraren un moviment que afectà a altres empreses locals que, en poc temps, esdevingueren globals. A nivell estrictament illenc aparegué un nou tipus de turisme vinculat al món de les discoteques i l’oci nocturn. Les primeres sales mítiques, Ku i Pacha, tingueren imitadors: Es Paradís, Amnesia, Space… amb elles es desenvolupà el turisme nocturn que, en principi, convivia amb el tradicional turisme familiar de sol i platja. Però en començar el segle XXI l’expansió de les noves formes d’oci s’accelera fins arribar al moment actual, 2018, en què el turisme de luxe i gran luxe empeny els altres tipus d’oferta turística i els expulsa del mercat sense cap contemplació.
